Poema VIII
I
què ho fa,
que ens asseguem darrere un punt
ja mort,
o quasi, un banc
al final d'una ratlla i escriguem,
posant-hi els cinc sentits,
els cinc diluvis d'una llàgrima.
Què ho fa que passin pluja i vent,
xàfecs, borrasques.
Què ho fa,
que ara, després, vulguem beure'ns el cel
immens, sencer, sense aturar-nos,
sense la por de caure a al presó,
l'abís
que ens bada la finestra.
Què ho fa.
Què ho fa, que ens despullem de tot,
de tots els dubtes,
i ens aixequem somnàmbuls, nus
una vegada,
i més,
darrere la tardor, per anar a rebre
tot l'estiu de la festa
i
que una plomada
ens allargui el vestit del gran bateig
amb el blau entredós de les esferes.
Què ho fa, que no se'ns cansi el sol
de dins
i
que, després de la sesta,
no massa tard, sorpresos,
trobem un nou matí
sense el greu privilegi del deshora.
Què ho fa, que, ja aturats darrere del punt,
hi escriguem, majúscula, una lletra.
Què ho fa, que se'ns encenguin
les sandàlies
pels camins, les estrelles, les pedres
adolorides de records, i
fins els porus
més feréstecs.
Doncs, i què ho fa,
que el punt
ja no ens serveixi de final
i l'esborrem
i que amb la tinta
acabada de néixer,
ja amb arrel,
se'ns clavi un mot per fer-nos tremolar,
sobtats,
al peu de cada pàgina
i
Writer/s: Felícia Fuster,
