Drassanes
Sóc aquella veleta.
Que juga amb el vent de ponent
El soroll d'unes sabates
que caminen per camins sense fi
La destral que talla la branca
i continua afilat el seu fil
Guanyant i perdent batalles
Però amb la força de qui és sent combatiu.
Guardant a la memòria
Eixos records que ens fan sentir vius
Com vaixell cap a les drassanes
Som presoners d'un desig clandestí
Com el crit que desfà la boira
Les rialles a les nits sense fi
Somnis que ens arrosseguen
Lluitarem per allò que estimem.
Murals a les façanes
Ple d'històries donen força per seguir.
Al rebost conservem paraules
Que es belluguen amb allò que sentim
La flama que crema l'angoixa
Per sortejar i espantar el neguit
Les mans que esmolen les eines
Amb l'essència del treball col·lectiu.
