Eixos ulls
Eixos ulls.
Eixos ulls parlaven de veritat.
Feia temps no veia uns ulls parlar,
però, de veritat, que eixos parlaven.
Res, no res.
Res era tan bell com eixos ulls.
Negres, ametllats, uns ulls profunds,
reals com la mirada que emanaven,
antiga, sincera...
No hi havia por en ells
a obrir de banda a banda
les finestres de l'ànima.
Ni a deixar al descobert
els secrets més ben guardats
que sols els cors poden escoltar.
Ben mirat
eixos ulls tenien com un reflex
d'un toc cristal·lí i un poc inquiet -
records d'altres mirades albirades,
nodrides d'amor.
I si miraves bé en eixos ulls
es venerava el llegat d'un poble
oprimit, fet esclau i enfortit
amb l'herència d'una terra i els seus cants
d'inesborrable empremta.
I així ha arribat fins aquí,
tintat de llengua estranya
per als ulls que s'han fet cançó.
Cantat i escrit quedarà
i secret serà el record
d'aquella nit que es van creuar
els nostres mirars.
