Èreb

Golíat

És fosc el camí que ens tornarà a casa, desconnectats
haurem estat una còpia imitativa l’un de l’altre
una còpia que ja no ens pertany
i que fa segles que ja no s’assembla a nosaltres.
Hem confós els plànols
el cartògraf no ha fet publicitat
de les vies
i hem arribat confosos
a una sortida sense drecera
massa el·líptica
ortopèdica
i hem quedat perplexos davant el cercle
que ens vetlla de forma provisional.
Encara busquem principis
on aferrar-nos,
seguim un camí
oposat a l’úter
una trajectòria erràtica sense nomenclatura,
transitòria, amb desviaments constants on perdre
l’orientació dels dies, el petó efímer del temps,
la inconstància civil quan algú ens crida
i així, a poc a poc, anem emmalaltint,
conjugats amb les nostres pròpies ombres
i les declinacions dels nostres avantpassats
que ens reciten els epitafis de les nostres futures tombes.
Serem desvetllats just un minut després
d’haver aconseguit adormir-nos profundament,
una veu ens cridarà, ens obligarà a alçar-nos
i ens preguntarà:
Per què heu vingut si encara no tocava?