Per no dir res
Que no vulguin dir res.
Sigues la noia atònita
que una nit se'n va sola
a endinsar-se en el bosc
on la lluna d'agost
es vessa per les pedres
i les soques que tanquen
la claror de la fusta,
i es despulla i s'ajeu
a la pinassa, nua
com les pedres, o com
la fusta quan els homes
se l'enduen del bosc,
i la dolça ignorant
va fent, i paga amb por,
un aplec de secrets
sense figura: lluna
i olors, el tremolor
dels grills inacabables,
fresses que fugen, pedres
tèbies, sorprenents
fiblades de la pell
nova a exposar-se, terra
i reïnes.
Memòria:
que no vulguin dir res.
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.
