Ítaca, vestida d'eternitat
Vaig navegant
cap al meu far daurat.
L’illa albire
i a la badia el jardí.
S’obrin les portes de llum:
Atena m’acull,
Argos em mira i mor,
m’abracen els meus.
Brolla i brolla la font:
perfum de tots els perfums!
Taste el pa i el vi:
m’embriague de pur present.
Cauen les Hores
mil gràcies escampant,
deixaven l’illa
vestida d’eternitat.
Entre a l’Hort de mon pare;
plorant, li parle de tanta llum
i de la mare, que ja ens espera
enllà del sol i els altres estels.
Pobra és Ítaca
i pur l’esguard.
Ningú contempla
la rosa al mar.
I el silenci i la bellesa ameraren totes les coses.
Així és com Ulisses va arribar a l’illa, va veure els seus i a ell mateix.
Però encara li quedava una darrera aventura: arribar fins a Penèlope, plena
de seny, el far del seu retorn, la llum que l’ha guiat per vents i mars durant tant de
temps, el seu autèntic destí... I just és dir que per a ella també ha sigut un llarg
viatge on ha hagut d’enfrontar-se a uns altres monstres, a altres temptacions,
aventures, alegries i tristeses, i tan sovint a la desesperança i el desconsol.
I així, una nit, mentre l’illa dormia, Ulisses va entrar al seu palau d’or. Quan
ella el va reconèixer, els genolls i el cor se li desferen i corregué plorant cap a ell.
L’abraç fou etern com eterna fou la nit que passaren al llit de fusta d’olivera
que ell mateix havia construït, molts anys abans.
I es contaren el periple, i els seus cossos s’entreteixiren i les seues ànimes
s’entrellaçaren.
Atena la d’ulls d’òliba, dea de la saviesa, amb un somriure, allargà la nit
eternament i el foc de l’amor va il·luminar per sempre Ítaca, plena de llum.
