Calipso, l'illa de la immortalitat
Ara em trobe
sotmès a l’amor de la dea amagada
que em vol fer immortal.
Mar enllà mire ben trist
la claror d’un somni inassolible.
I em brolla una llàgrima
i m’acarona la pell.
És la nostàlgia, el dolor del navegant
perdut en el melic del mar.
Els déus se n’adonen
i li manen a la nimfa:
«has de deixar-lo anar.
Ulisses no pot
seguir amagat més temps
ara que el sol vermell comença a tremolar.”
I amb quatre troncs m’ajuda
i construïm junts un nou rai,
i després d’una nit en blanc, de lluna plena i mar d’argent,
m’empeny fort mar enllà.
La dea em contempla
salpar com un heroi
i així renuncie a ser immortal.
I ara li brolla una llàgrima
a aquella que s’ha quedat.
I quan l’Aurora aparegué amb els seus cabells daurats
m’empeny plorant mar enllà.
I d’aquesta manera Calipso, la deessa gloriosa filla de l’Atlas, plorant, el va
acomiadar després d’haver-lo rentat i haver-li posat vestits perfumats. Li va donar
pa i vi dolç i li envià un ventet agradable, lleuger i propici. Ple d’alegria pel vent,
Ulisses va estendre la vela i obeí allò que ella li havia dit: fer el camí de la mar
mantenint sempre l’Óssa, que alguns anomenen el Carro, a l’esquerra.
Aleshores Posidó es va omplir de ràbia i va agitar la mar amb tempestes, va
fer caure junts amb violència el xaloc, el migjorn, el ponent, la tramuntana nascuda
de l’èter, alçant grans onades. En aquell punt s’afluixaren el cor i les cames
d’Ulisses i, ple d’angoixa, li digué al seu propi esperit generós: «Ai dissortat de mi! I
què podrà encara passar-me? La mort ja s’acosta segura».
Però la filla de Zeus, Atena, la d’ulls grisos, pensà una altra cosa: va barrar el
camí per als vents de tempesta, i els ordenà, a tots, aturar-se i anar a dormir. Sols
hi deixà un veloç vent del nord, i aplanava les ones, fins que Ulisses, de raça de
Zeus, arribà a un territori remot pròxim als déus, l’illa d’Esquèria, - Sardenya,
diuen -, el país dels feacis, on els seus habitants llauren la terra i tenen abundosos
horts on creixen tota mena de cereals, fruits i hortalisses. Tenen àgores i places on
s’ajunten per parlar, per contar històries i romanços, fan teatre i canten per al delit
de l’ànima.
Ulisses hi arribà nàufrag i quasi sense alè, quan un déu li va vessar un son
sense límits i dormí tota la nit i tot el matí.
Quan va despertar, la dolçor de les mans i dels ulls d’una bellíssima donzella
el van acollir. Era Nausica, de braços blanquíssims, la filla del rei.
I com fa el sol amb la rosa, que l’obri tant com ella pot, així la dolça llum de
Nausica arribà fins al pit d’Ulisses, i obrí el seu cor tant com ell podia.
