Comèdia pagada
Buscaves, fingies, ser la més feliç del món.
Somreies, menties per fer-me sentir el millor.
Em mires, m’odies, tot el que senties era d’un gris fosc.
Acabes la farsa i ara que ja no tinc res t’escapes.
I ara que estic sol penso que mai em vas saber estimar
i ara que tinc por no sé si mai vaig tenir algú al meu costat.
Pestanyes pintades, llavis freds i plens de ràbia
I plores covarda, econòmica nostàlgia.
Comèdia pagada on et deixes caure destrossada
I ara, aferrada a res, deixaràs de viure disfressada.
I ara que estic sol penso que mai em vas saber estimar
i ara que tinc por no sé si mai vaig tenir algú al meu costat.
