El capellà del poble
I en un raconet del quarto,
sobre un rústic llit de fusta,
sota un místic raig de lluna,
jeu el cos d’un home sant.
I és el capellà del poble,
el pastor de la parròquia,
un home de vida sana,
casta, pura, austera, humil.
Però ha sigut la malaltia,
un càncer que no perdona
ni en aquells que en aquest món
mai no han fet mal a ningú.
I cony, pobre home, ni fumava ni bevia,
mai no havia dit ni un taco,
sempre amb cara de recato,
tan absort en la collita de fidels.
Però ara sent una nostàlgia
de lo que no va conèixer,
d’una nit boja i lleugera
amb una mujer fatal.
O un destape de sotana
que fes la vida mundana,
una mica més amena
i amb més polvos,
molt més morbo i més passió.
Quan es posa a repassar la biografia,
és insulsa i avorrida,
és un badall que camina
dintre un claustre solitari,
fred i fosc.
Però és que
un home abans de morir
ja no cal que dissimuli,
i ell s’aixeca del seu llit,
i ell s’arrastra
i amb prou feines
puja al púlpit.
I ara ja no hi ha qui el pari,
i es descorda la sotana,
reivindica el seu orgasme
i maleeix el seu destí.
No ha perdut la compostura
però l’audiència està sorpresa:
ningú es pensava que el cura
tingués un pollot així.
Cony, quin nabo té, el gitano,
quina bèstia,
quin mal gust desperdiciar-lo;
tal miracle entre les cames
es mereix amb tota pompa
un monument.
No és estrany que les senyores
se’l mirin tan admirades,
però ja és tard, no hi ha manera,
ara és ara, i el mossèn s’està morint.
Ell sap que no està per trotes,
que el temps perdut mai no torna;
es desmaia, cau a terra
i expira els últims sorolls.
Aquí s’acaba el que es donava,
queda el cos fora del mapa,
l’esperit va de viatge
pels camins de l’altre món;
mai no es pot tenir tot.
Writer/s: Albert Viaplana, Albert Pla
