Futur isolat

Respires un alè d’argent
banal i superficial,
i veus que no bufa el vent
i que res no es mou de lloc
i que sempre el progrés n’és poc
i el sistema està malalt.

Albires un futur, que tems,
que no saps com abordar.
Mossegues el ferro amb les dents,
que gèlid tant t’esmussa,
tentacles d’una medusa
que no et deixen avançar.

Vius al perfecte món pactat
Vius en un hermètic pot tapat
per homes que guarden al sac
sense data de caducitat;
gibrells curulls d’hipocresia;
conserva d’odi i de mentida;
un paradís ordit a mida.
un pot brut i podrit.

T’empasses un discurs feudal
carent de matèria urgent
i veus que no fas el que cal
per canviar les normes del joc,
que sempre et fa jugar amb foc
i et fa creure prepotent.

Renegues constantment per dins
les injustícies que vas vivint,
acates ordres d’un suprem
que se sap omnipotent,
fomenta l’odi lentament
que fermenta efervescent.

Writer/s: Lluís Cartes