Diuen, diuen
Compàs latent i estructurat,
tan “arraigat” al 4/4, justifica la cançó.
Una amalgama, un calderó,
una percussió per poder batre.
L’avui és ple de gats ocults,
fumigadors de ments humanes,
centinelles de l’orgull
que van dallant, segant arran
la vida errant i enamorada.
Bordó vibrant desafinat,
tan destensat que espera encara
alguna mà que el tibi fort.
Un xic de sort i un bri d’amor,
un tros de cor i una abraçada.
Teixit social sol i ferit,
tan abatut, tan acabat,
tan corromput pel dit més gros.
L’excés d’honor i ostentar l’or
duen la mort de l’afeblit sense despit!
Diuen que són la gent perfecta.
Creuen que ho són, i així els hi va…
No tenen son, han de fer peles,
dormen lligats a una pila de sacs d’or.
Silenci mut que es va allargant
i es va atansant cap a la coda
sense cap aturador.
I que badalla, i que s’adorm,
i es para a prendre un whisky amb soda.
Recent parits van començar
a girar tan ràpid com la roda,
sense temps per observar
tanta bellesa al seu entorn,
tanta riquesa tan malmesa al seu voltant.
Hi ha tanta por desmesurada
que ens estreny el morrió,
com un arpó apuntant de cara
i tots a boca de canó.
Writer/s: Lluís Cartes
