Em vaig confessar
Recordo aquell capellà
que creia subministrar
antídots contra la forma
que feia saltar-me la norma
i em duia a una vida deforme.
Ell no hi veia més enllà.
Recordo aquell salesià
quan em feia confessar.
Recordo la cara i l’ofici
que feia embogir a aquell novici
quan jo confessava el meu vici,
que no em podria salvar.
I em vaig confessar:
Em toco la magrana
sempre que em dóna la gana.
Em toco l’ocellet
fins que surt la llet…
No sé quin mal he fet!
Recordo aquell magistrat
que creia haver-me salvat
omplint-me la testa amb cabòries,
pregant per les meves misèries,
havent escoltat les històries
que jo li havia explicat.
Recordo aquell reprimit
que creia haver redimit
l’instint natural de la vida
del cercle viciós sense mida
que em duia a no sentir la crida
de l’únic Déu infinit.
Estàvem a la classe
i jo vaig preguntar:
-Professor! I aixeco la mà:
-I és que si Déu va crear l’home
a imatge i semblança,
vol dir que Déu també té
tita, cul i panxa.
Cony, pits, ous, dits,
pell, mans, pèls, grans,
nas, greix, ulls, polls,
tics, mocs, llengua, cul i orgasmes.
I em vaig confessar
i no em vaig salvar.
Tot i perdonat
jo no m’he curat…
Perquè encara…
Writer/s: Lluís Cartes
