Carenant l'absurd
Del meu món brolla pinassa
i resina que compacta divergència d’opinions.
Líquens verds, marrons i grocs
dissimulen la textura del meu cor.
Del meu cap surten olors
i colors que el vent s’emporta
per muntanyes i turons.
Aigües agres com la fel
baixen fortes pels torrents del meu desgel.
Carenant l’absurd!
Intentant fugir d’aquest macabre joc astut!
Somniant despert!
Trets inalterats
d’avantpassats en la prehistòria,
sense ostentacions
ni tantes hòsties!
Del meu tronc creixen arrels
i fonoll que s’entrefi la
entre les branques dels meus peus.
Del meu cor cauen llavors:
són perennes si les plantes en bon lloc.
Del meu pit brolla una font
de matisos immadurs,
recargolats, formant matolls.
Amoníac corrosiu
que fumiga, crema i glaça
el curs del doll.
Contingut feixuc!
Dominat pels trucs d’uns quants profetes heretats!
Somniant despert!
Que no hi ha cap escapatòria a la raó!
Dintre d’una nòria de formigó!
Que no hi ha cap alternativa a ser com som!
Seguim seqüències destructives de vida!
Writer/s: Lluís Cartes
