Mans de terra
Corria el '57 quan els dos es van trobar.
Més de 60 anys estimant-se. De la vida, companys.
I ara, fa poc, ell reposa en un llit
d'un hospital, ple de tubs respirant.
Tres dies després
la porten a ella, inconscient, al llit del costat.
Tot i els ulls tancats
senties l'energia que entre els dos es desprenia.
Passat un temps els van separar;
habitacions, corredors, plantes, amunt i avall,
a molta distància allunyats, la desconnexió es feia notar.
I ella va fer el possible per tornar a estar junts.
Pètals d'una mateixa flor que reviscolen en estar plegats.
Va ser preciós, en despertar,
veure's l'un al costat de l'altre.
Va ser preciós, en despertar,
veure's l'un al costat de l'altre.
La millor medicina,
espai de tendresa, bonhomia.
Ajuntaven les tauletes per menjar cada dia.
El personal al seu voltant
se sorprenia i deia: "ens morirem d'amor".
Era un bàlsam, eixir de l'ombra d'opressió.
Desfer-se de la boira d'angoixa i tristor.
Va ser preciós, en despertar,
veure's l'un al costat de l'altre.
I ara marxen agarrats del braç.
Aplaudeixen elles plorant.
"Un capítol difícil de la vida,
i alhora un regal poder continuar.
Gràcies a la gent que ens ha cuidat.
A més d'infermeres,
sou àngels, mans del cel.
Pensar que no podria estar amb ell.
Que no la podria tornar a agafar de la mà.
Ha sigut terrible, però ho hem superat".
Raonen, arrambats,
mentre es graten les mans.
Va ser preciós, en despertar,
veure's l'un al costat de l'altre.
I ara marxen agarrats del braç.
Aplaudeixen elles plorant
d'alegria i goig.
Writer/s: Alfons Olmo Boronat
