Aquells bons anys
Avui un altre cop
he trepitjat el lloc
on s’obren els records
d’aquells bons anys.
Eren dies d’alegria
on la infància es perdia
pels carrers dels meus
primers quinze anys.
El cor em trontollava
i el seny s’ennuvolava
per unes trenes
de color daurat.
I es va guarnir d’amor
el meu balcó,
amb ella passejava
quan els llibres tancava
tot somiant.
Era un ocell novell
captiu dels seus encants
la joia m’atrapava al seu costat.
Ella era aquells moments
el meu desig fervent,
regnava en els meus tendres
sentiments.
I vaig gaudir llavors
d’aquell preuat tresor
al conquerir
la seva estimació.
I es va guarnir d’amor,
el meu balcó.
Amb ella festejava
per les nits estrellades,
enamorat.
La vida ens va allunyar
i ella, possiblement,
ja m’ha oblidat.
Aquells dies endolçats
un tren se’ls va emportar
per no tornar.
No obstant, dins del meu cor,
encès resta el caliu
que em va lliurar.
I avui, com altres cops,
volto per aquests llocs
que estimo tant.
Les pedres han canviat,
el temps ha segrestat,
l’antic cafè, la plaça,
el nostre banc.
Només viu, arrogant,
el vell i trist campanar,
donant fe de les hores
que se’n van.
Com un gos pidolant,
contemplo els vianants,
buscant un vilatà
amb qui parlar.
I va envoltar el silenci
els meus records,
els joves ignoraven,
els grans no recordaven
la seva sort.
Writer/s: Lluís Lozano
