Assaig de poema
I)Companya, ens intenten trencar en estàtues oxidades
on el pas del temps faça estralls,odis i oblits recançats,
que oblidem per sempre el plaer i el pecat,que oblidem,
que no siguem mai més infants, que no siguem,
que dormim sense son i mengem sense gana
però abundantment, xuclant-t'ho tot,consumint-t'ho tot,
depredant-t'ho tot,fins rodolar per terra amb la panxa
unflada de vanitat, d'etanol i d'egoisme, que copulem
cadavèricament, rodolar i rodolar entre pixums
i sang i semen i llet materna que es tornà agra.
II)Companya, tot el que tens serà de tots i tot el que ets
serà un cor que t'eleva.seras vida i llum, la necessitat bàsica
com una renda, serà satisfeta, i trontollaran els estels
de cinc puntes en el firmament per tu.
Ara però, companya, et lliguen la llibertat a la cadena,
però no estàs sola. Seras i tindras, tu entre nosaltres,
nosaltres amb tu, totes plegades serem un rock de lluna plena
i tota l'alegria feréstega igual que cinquanta-cin-mil corbelles
somrient.
III)Tu i tots, companya, obrim ja els ulls, i el plor
que els anegaven i els anomenaven, la pena
horrible d’un passat cec, dóna pas a empremtes
de peus nuus que caminen fent-li front a la por,
cantant i vivint el dia a dia.
No mengem voraços, fem l’amor, i a dos queixos
engolim vent de llibertat, tenim tantes coses
i tan poques possessions!
IV)
Companya,tenim les ganes de riure i d'escriure, d'amics,
de pèls de gos, de veïnes insubmisses i de vida,
i sí, defensem la vida obrint-nos portes i finestres
al llibre que és guió en blanc de present.
I tanquem la ventalla a aquella taca de sang
en la paret,aquella lluna desagnada a la dagueria.
Obrim vies, camins, aixafant espines que oculten
els nostres rostres i alliberem vols d'oronelles
per tal que servisquen de brúixola a altres navegants,
obrim la muralla en estat de gràcia, a la mar
i la seua olor a sal,inspirem la llum i l'aire,els pessics tendres
entre les cuixes i la roba estesa a cada galeria.
V)
Companya, tanca les comportes al silenci,
a aquell mutis sepulcral que ve del fons dels anys obscurs,
tanca l'espera als llops que grunyen i no canten,a la frustració
i les enveges mediocres, a les xafarderies dels mercats,
i obri la força al foc de la vida, de bat a bat...
Doncs en el discurs del lament només hi ha
un home sol que mor en un fred llit d'hospital
i un poble sencer que amb ell, agonitza.
o unes desnonades sense veu ni vot, sense existència
per la societat de consum.
VI)
No tingues por, companya, del què diran
altres ulls misògins que no són poble,
nosaltres som aigua i foc, terra i vent,
diminutes gotetes dolces i salades, salmaia,
mestissa,sèrum que no caduca ni tampoc
vol desespers, ni esperes estèrils,
humidifiquem cada vers i cada bes,
amb la ferocitat d’una lluita que és ble d'espelma,
per il·luminar la nit més hivernal i fosca
i deixar al nostre pas segles fecunds al rebost del país.
VII)
Companya, quatre rius de sang t’acompanyen,
és la benvinguda a la força de la pluja,
a la remor de les fulles,a la tardor groga
i als amples terbolins de vent de la primavera.
Alimenta les parts recòndites del cor,
secrets que alcen la revolta en cada cantonada
i en cada nit reposada del descans merescut.
VIII)
Companya, ets una cadernera als cables de la llum,
una oronella que emigra, un teuladí humil, alada
i amb tots els colors contra el feixisme, la guerra o les presons.
Mentrestant el pare es preocupa pel seu fill,
tan rebel i inconformista, i de sobte es xafa
el dit índex amb la porta i se li gangrena
i li han d'amputar, mentre el fill va obrint camins
com allibera boques i l'exilien o intenten matar-lo
al fons d'un fosc carreró.
Hi ha una mirada què veu i cap concessió
en cap confessionari, succedanis de l'alegria
i gossos addictes a les drogues en les duanes,
els temples iracunds del costum a la violència,
i una cavalcada, amb el cor a trot, que fuig
de l'apatia i l' anhedònia i les llàgrimes incontenibles,
els dilluns i la mentida, els diumenges a la tarda,
i la celebració del mar que ompli el temps,
la tornada de l'home nou o el fill que acciona
el precursor de les coses vives, disparant el verb.
La mare fa com que no ho sap, i potser
entén massa la manera d'estendre's la roba,
de fer rantxos i emancipar-se de la soledat.
IX)
Companya,la bandera resta en cadascun dels nostres balcons
veient la revolta plausible i necessària d'un poble què renaix
com Xàtiva de les cendres, i sent les xiquetes marginals,
regirant contenidors de pobresa, esnifant benzol
o dormint el malson de la realitat, mentre la resta
viu explotada per llei divina de les multinacionals.
I el món rep el dispar,tret d’engany i manipulació,
la ganivetada que sega la tendresa,respirs insostenibles.
Aleshores, companya, uses el cos contra animàlies
de temps fatal i caduc, bèsties amb unglots esmolats
d'avarícia i corrupció,farcits d’ odis bíblics,
i amb ajuda fem recular fins la negra caverna d'on provenen
tots els botxins,tots els assassins, mentre altres cauen
en negres abismes.
X)
Ells ens diuen i diran que no ens menegem,
que siguem callats i obedients,que mirem el passat
i vivim en aquella casa enderrocada,i tolerem l'intolerable,
sense aigua ni llum, que romanem al pas estèril del temps,
que ens omplim de mort i reprotxes, recriminacions i culpa,
i també que ens sentim menys mesquins maltractant a qui
per dessota nostre s'hi troba, que mirem el futbol o anem
a missa de dotze, que engreixem la panxa, que siguem
les seues titelles o bufons, i callem. Que callem, que fem
de la vida un nus de silenci i no pensem, i així la mort f
arà negoci,que no ens clavem en política,que aconseguim la fama
i un cop aconseguida la glòria romanem quiets i còmodes,
que follem tan sols en dissabte i deixem que Saturn
ens devore, ens esquartere, que cridem sobergs i orgullosos
“visca les cadenes!”, que vulguem la pau i defensem la injustícia
que ens lamentem i aguantem estoicament fam,fred,terror,
que això és d'homes-diuen- que cal ser home- diuen-
I ho fem, nosaltres ho fem, i ho hem fet fins a rebentar,
aleshores tot l'esparrac de cranis florits al cementiri
els envoltaran i cauran ells rebotant pels escalons,
i és aleshores que ells, tan prepotents, i que ho pensaven
tot lligat i ben lligat, pregaran a Déu, i no els servirà de res.
Writer/s: Lluís Vicent, Pau Chàfer
