Bruna
El tremolar del bosc ja s’accelera i plou
s’allunyen els fantasmes quan de cop travessa.
S’oblida dels balcons, dibuixa un vespre
somia sense son, s’adorm a l’era.
Rescata melodies de la pols, respira.
Amiga sense nord.
I entén el joc com un solstici dolç
i emprèn el vol, es gira i et confon.
Sovint et perds en els detalls, sovint et pot la pena
quan penses que la Bruna espera.
Immers en versos i anoracs. És llarga la condemna
si penses que la Bruna espera darrere cada estrany.
La Bruna espera passatgera al teu costat.
La lluna, la primavera.
Writer/s: Roger Margarit
