Contra el vent
Tants i tants de vespres sense calma,
tants de dies consumits
pel record i l’enyorança...
Ara els somnis es desclouen,
has tornat al teu estol,
i seràs per sempre poble,
no estaràs tot sol.
I en la nit de lluna apagada,
en la nit d’estels callats,
amb fredor tu et demanaves
per què tanta soledat.
I al matí, cantant a l’alba,
tu tornares a estimar;
tornes a sentir el coratge
i els anhels de llibertat.
Correrem entre les platges
d’il·lusió i somnis d’argent,
als racons de l’esperança.
Sota el sol de l’horabaixa
cantarem versos humils
de cançons d’amor i de lluita,
disposats a resistir.
I en la nit de lluna apagada,
en la nit d’estels callats,
amb fredor tu et demanaves
per què tanta soledat.
I al matí, cantant a l’alba,
tu tornares a estimar;
tornes a sentir el coratge
i els anhels de llibertat.
Contra el vent, el foc de viure
el present i el demà.
Contra el vent, la nostra lluita,
navegant més enllà.
