Cròniques d'un teixit
Necessitava obrir la pell i respirar-me,
tastar que era dolça i que em podia assaborir.
Com al principi d'un teixit,
d'una mà que mou un fil,
que els punts costen...
perquè estan molt apretats de nous espais que es van creant.
Entre camins de trenes va pujant,
i reposos espantosos que porten els seus cants.
Una mica de moviment per cada costat
és necessari...
i parlar també com parlen les dones, els homes i les ocells.
Sense parar, desfogant-me i sent sincera: XERRAR.
I si li vull donar més voltes xerrar pels descosits, pels descosits...
Els descosits descontrolats que vull
cosir ben controlats per evitar
la Reacció i fluir en la vida O,
i fluir en la vida O.