Dislèxia
Dislèxia quan es creuen les paraules amb les lletres dels paràgrafs que es confonen s’entregiren i es desfoguen desbocats en la penombra de la pèrdua constant.
Dislèxia des del dubte de resoldre l’entramat de direccions en dimensions que s’interposen entre branques i s’enfilen coll avall.
Dislèxia per la pressa que jo aviso que t’atrapa si no espantes sense pressa dos segons que semblen quatre dins d’un any de mals entesos per el temps.
Tot ressona dins d’un mateix
perdut a l’univers
suspès en el no res
Pro la dislèxia de vegades també és bella quan es lleva
com la vida que és molt diva i presumida
i amb l’amor que et porta a Roma on els camins que conflueixen venen tots d’arreu del mon.
Un sense nom.
Sovint inoportuna amb infortunis que ens desvetllen i ens desvien
trenquen somnis, obren portes, noves metes a universos distanciats.
I que passa si les coses es capgiren a un nou rumb i tot el fon en la intempèrie
d’un final incomprensible que ens impulsa a remuntar?
Tot ressona dins d’un mateix
perdut a l’univers
suspès en el no res
Dislèxia si has entès alguna cosa del que dic sense complexes ni manies
només dic que tot té un fi.
Writer/s: Enric EZ
