El tambor
Entra en escena
la major de les setanta mil mentides;
no queda res que vore,
i la peça que mos falta és principal.
Frena el de les dotze;
la raó d’estar ací perd el sentit.
La pàgina catorze,
l’ha arrancat la voluntat del perseguit.
La dama de cera
va deixant la marca d’una cicatriu;
tot a la primera,
no fa falta ni buscar algun motiu.
Ella només parla,
però hi ha algo que no diu…
però hi ha algo que no diu...
De les coses bones,
la pitjor que ve i es penja una medalla;
i lo que mos queda
algun dia té que vindre a alçar el cap.
La memòria és fràgil,
però és quasi un ritual donar la talla.
El guerrer més dràstic
plora pel plaer de perdre en la batalla.
La dama de cera
va deixant la marca d’una cicatriu;
tot a la primera,
no fa falta ni buscar algun motiu.
Ella només parla,
però hi ha algo que no diu…
però hi ha algo que no diu...
Ja comença, corre un fred que talla la respiració,
i es queixa la tempesta per la desesperació;
l’espera es fa eterna i el tambor em diu que
ja comença, corre un fred que talla la respiració,
i es queixa la tempesta per la desesperació;
l’espera es fa eterna i el tambor em diu que
ja comença…
ja comença…
