El vent
Cau el Sol, l’arena és freda i el mar no es mou.
Hi ha una gavina que alça el vol i s’allunya d’aquí lentament.
Ja no hi ha nits de tempesta ni dies clars,
ni cap estel que es pugui enlairar, perquè ha deixat de bufar el Vent.
Torn al llit on tantes hores hem compartit.
No hi ha persona que pugui omplir el teu racó devora el coixí.
I ara que ja no m’esperes, m’adormiria per sempre amb tu,
per molt que no em deixis lloc per estirar-me.
I ara que ja no em despertes, començ els dies pensant en tu,
quan veig les fulles dels arbres que el Vent s’enduu.
Tenc present que et vaig tenir durant molt de temps,
però a la vida res és etern i he d’assumir que ja no hi ets.
No és estrany, a tots ens pesa el pas dels anys.
És llei de vida, tots ens feim grans. Mentres uns neixen, altres se’n van.
Cada instant que et trob en falta se’m fa més llarg.
Si no descanses al meu costat, només em queda la soledat.
Torn al llit on tantes hores hem compartit, ja no m’esperes vora el coixí.
I ara que ja no m’esperes, m’adormiria per sempre amb tu,
per molt que no em deixis lloc per estirar-me.
I ara que ja no em despertes, començ els dies pensant en tu,
quan veig les fulles dels arbres que el Vent s’enduu.
Però ara ja no bufa el Vent…
I ara que ja no m’esperes, no puc dormir si no pens en tu,
i desitjaria tornar a acariciar-te.
I ara que ja no em despertes, em pas els dies pensant en tu,
i en totes aquelles ànimes que el temps s’enduu.
Writer/s: Miquel Roldán
