Els amants
“Fins mai més” es van dir,
sense pensar que potser,
que per coses del destí,
trobarien una porta que els
dugués fins aquell temps,
o que almenys els permetés
seguir amb aquell foc intens,
fins que es poguessin veure.
“Fins mai més” es van mentir,
com si poguessin afirmar
i jugar així amb el destí,
que ja sabien que no estaven
destinats a coexistir,
sense pensar, per un moment,
que hi ha vegades
que l’univers està de cara.
I quan va arribar el moment de l’adéu,
innocents, van quedar com estels,
que s’apaguen del cel.
Els nervis a flor de pell,
hores amb plors d’aquells
típics d’un nen valent
que s’ha fet mal tontament.
“Fins mai més” van decidir,
tot intentant que allò
fos més fàcil de pair.
Ningú els havia avisat
que no es podia reprimir
el que se sent quan algú,
fortament, t’ha tocat fons,
hi ha qui diu que això és etern.
“Fins mai més”, es van rendir,
entregant els dos cors
a l’atzar o a allò diví,
pretenent que algú pogués
venir i convertir aquell moment
en un quadre mal pintat
o, si més no, permanent
al pas del temps.
Ràpidament se’n va,
com si res…
Writer/s: Anna d’Ivori
