Els Serrans
Els serrans
aquella terra on jo vaig viure de menut!
Que lluny
queda la infància i el record!
Càlida veu
que de vesprada refilava aquelles jotes contra el vent,
ressò de sang.
Prop del riu
el poble dorm per la muntanya acaronat,
ansiós,
de que la lluna deixe pas al sol.
Quina claror,
els homens lluny a la Ribera treballant de temporers
cebes i arrós.
on naix un riu
que fa possible l'horta,
que torna en verd
el grisenc del secà;
un riu tan net
que no el veus en cap mapa,
l'aigua brollant...
I la llum,
que el riu donava, il·luminat les nostres llars...
Quin temps!
Els homens morien de vells
sense temor
i els anys passaven i al vespre la gent tornava del camp
plena de cants,
i al carrer,
que en fer-se fosc les cadiretes van omplint,
parlant
de les collites i dels pins...
Quina quietud
quan tu Angelina entonaves dolçament aquell cantar
que encara sé...
“Traigo las albarcas rotas
los calzones sin culera
y en el bolsillo ni un cuarto
ay qué invierno se me espera!”.
Writer/s: Paco Muñoz,
