Epopeia d'una ànima sanant
L'estrella dels llibres
es torna real
quan un ocell canta
darrere el mirall.
Distreta canvio
els fils que en l'instant
la força de l'ànima
va saber lligar.
Coberta de llàgrimes
retrobo aquell cant
prehistòric que anima
em vaig veure arribar.
Quan Eretz va comprendre
jo ho puc caminar,
Sí, palpant l'essència
d'aquest dolç cantar.
Creat amb espines
la reina del mar
despulla reunida
i mira el bategar.
De música viva
que anhela cantar
amb una ferida
gran com l'oceà.
La plora, l'adora,
la veu, va sanant,
és un portal còsmic
que ha de travessar.
Callada contempla
el seu propi prat
i enmig del silenci
el blanc dibuixat.
Cert, sap que ho fa bé,
i amb l'amor s'uneix
al perdó i a les gràcies
daurades solars.
És dia o és nit
imparable sang brolla
negra i brillant
amaga olors reals.
La jaqueta no es penja
vull morir-me quan la llum
rebrota forta, alegre,
sóc principi i final.
El final del princpi
d'un somni que va minvant
i incapaç de veure-ho
confio que darrere
hi ha un cel gran,
Més Gran Que Mai.
