Evolucions
Tinc una certesa
des que ens vam creuar
que fa molt temps que hi eres
però dissimulant.
Que les persones muden
el pèl, el fer i l’espai
i es troben i s’enganyen
segur que a parts iguals.
M’he acoplat a l’ombra
i s’hi està prou bé
sola visc tan plena
que no em falta res.
Els amics canvien
els arbres també
les fulles caduquen
i els amants també.
I et diuen:
T’has d’assemblar
a aquella d’allà
ella ho fa bé
doncs tu també.
Qui entendrà que tinc
escames a la pell
que diuen que han sortit
per vèncer aquella arrel.
L’arrel que fa tant temps
que rego sense rec,
sense aigua, sense fons,
però sense aturador.
Qui entendrà que el bosc
s’eixuga si no hi plou
i que no passa res
si dos han de dir prou.
Que puc no ser constant
i que no n’hi ha per tant.
Que vull tenir secrets
i que no n’hi ha per tant.
Però et diuen:
T’has d’assemblar
a aquella d’allà
ella ho fa bé
doncs tu també.
