Ho sé
Tancant els ulls ho veus,
mil ombres reflectint gotes de sang.
Al carrer i en cada pas
el teu poble crema, no es covard.
Vida en guerra tot misèries,
fills de la terra morts, emigrats.
Si bastés pegar un crit,
satisfer l’ànima en pena i el cor ferit.
Cor ferit, cor ferit …
Quin dolor és terra bella
on ja no queda espai per a la tendresa.
I amb les mans plenes de fang,
cada gest és un tatuatge; marca llibertat.
Ja no tens casa ni porta,
a la cara tan sol mirada morta.
No et val l’enyor d’un temps llunyà
de primaveres lliures sense por.
Sense por, sense por …
Ho sé,
ja no et queda més remei
que empassar-te quatre mocs, dues llàgrimes, i mirar al cel.
Ho sé,
que els teus daus estan llançats
enfilaràs ossos i pell
Nord Enllà.
No tens rellotge ni on fer nit,
el diable t’ofereix un passatge per a l’oblit.
Engolit per la il·lusió
d’un somni abarloat a un altre món.
Val la pena córrer el risc
allunyar-te lluny d’aquí.
On el vent parla.
On el vent parla.
Parla, parla…
Writer/s: Still Morris/ David Pujade
