Hui encara és dilluns
Hui encara és dilluns. La llum groga continua encesa. El got buit damunt l’escriptori. Un
mocador rebregat. Potser uns quants més al fem. La finestra tancada. Fa fred.
Continuen circulant els cotxes i algun que altre autobús nocturn. Però no fan massa
soroll. S’escolta música fluixeta pels auriculars. Un sospir. L’habitació està freda,
també. Al primer calaix s’amaguen cadàvers oblidats. Al segon calaix, apunts perduts.
Al tercer, un somriure antic. Una guitarra es recolza a la paret, mig capbussada en els
seus pensaments. Pareix haver perdut la noció del temps. La motxilla de la piscina està
buida. El banyador no hi és a l’habitació. Les sabates ocupen un tant per cent elevat de
la superfície del terra. Tampoc molesten. Ningú els ha preguntat. Hi ha un mòbil. I una
càmera encesa. I un rostre familiar però llunyà, per la distància. Els seus ulls miren
fixament alguna cosa. Amb delit i potser falsa nostàlgia. Tristor. S’escolten sons
metàl·lics per les parets. La buidor s’escola per davall de la porta. L’habitació és massa
gran. No per les dimensions, sinó perquè no hi viu ningú. Les ombres del flexo es van
fent més llargues, però la llum no varia. No varia gens. No hi ha rellotge, tampoc. Són
les 11. Hui encara és dilluns.
Writer/s: Judith Roig, Xavier Era
