I vaig ser un nen
i va ser un nen. i vaig ser un nen. vaig créixer endins, com una rel. se’m va fer sang, vaig tenir sang que circulava a vena plena, fent camins: la vaig notar, va renillar, vaig ser feliç. ho vas entendre i vas venir per oferir-me els tamborets, una cabanya amb llenya seca i una civilització diamantina. i va ser l’era de l’adagi de les heures, navegant-me flors per l’esquena, galopant-me a lloms plens el cor. vas fer camins, d’un verd molt tendre o blau safir: mars de muntanyes. vàrem aprendre, em vas mirar fins l’ull de l’os, em vares dir. però sóc així: sóc columnar i m’ensarrono, sóc de ciment i caic, d’esquena al mar, fent l’elixir més dolç de la cicuta. i llavors al colze esquerre m’hi van néixer una ciutat, una cultura errònia i tretze malalties. vaig gratar fort amb les ungles però ja no hi havia temps: era de nit i era la dièresi més alta de la paraula traïció. em vaig fer espiga, i dels grans me’n brotaven geometries insanes. va ser llavors que van morir tots els conills: vaig tenir l’escalfor del ventre dels conills a les mans, palpitant, i se’m va perdre. i ara als dits hi tinc taques de mil maneres, mil malalties religioses que tenen tacte d’insecte i copulen de nit. creixen endins. em tenen el sexe, em volen els ulls. pugen pel mar de l’esquena, em creuen el continent ombrívol de la cara i em fan el setge a les parpelles. i ben aviat, quan ja no em quedi sang i tu ja hagis cremat tots els pins, quan em faci fer de vent només per disgregar-nos les muntanyes, ja me’ls hauran. i seré un liquen, i un insecte sec i glaçat brillant dins d’una gemma rara: i ja no m’hi veuré, i tu m’hi veuràs dins.
