Joana d'Arc
Tinc un punyal clavat,
que em talla les paraules
i entre fum crea fils de llum entre les cames.
En un cavall m'agafo
i abraçada al seu cor
que és amor
ploro perquè no entenc
qui sóc, què faig,
què m'empeny a defensar
un home que no sap gestionar.
Quan de lluny el cel esclata
en pura llum i em faig aire,
torno a veure clar el camí,
que la meva ànima va escollir.
Entre brases i masmorres
em creixen els cabells mentre
inundo llacs de llàgrimes
que avui cobren sentit
al treure'm el punyal
i convertir-lo en rosa, en rosa...
