L'habitació de baix
A l’habitació de baix sentint els crits de qui ha cuidat més que a ella mateixa
Obre la finestra i sent de nou aquesta olor de la feina per fer.
I mentre es cuida del petit ell la torna a culpar que hagi tornat a passar
i que els seus fills no sàpiguen callar.
Encenent el foc es torna a preguntar si era això el que volia en marxar
tan espantada, amb la mirada d’algú a qui saps que ja no veuràs
Amagant discretament els regals que es fan, i allò que s’escriuen.
Que sap que quan se’n vagi el que ha estat la seva vida ja no ho serà
Que tot és seu però res no li pertany,
Viu convençuda que no es pot ser feliç sense donar / sense ser generosa
Tancant els llums es torna a preguntar si era això el que volia en marxar
tan espantada, amb la mirada d’algú a qui saps que ja no veuràs
Sap que els detalls son seus, com ho és la tendresa de qui encara no
entén per què no pot formar part d’allò que cuida, d’allò que estima.
I empassant-se el seu dolor i el d’altres, i netejant la pols i els mals
de qui l’ha feta mare sense tenir fills.
I amb la por que la vida canviï i amb la por que ja no la necessitin.
Encenent el foc es torna a preguntar si era això el que volia en marxar
tan espantada, amb la mirada d’algú a qui saps que ja no veuràs.
Writer/s: Llars
