L'ocell
Avui l’ocell no canta
li han tret el petit rierol
on anava a pentinar-se
i emmirallar-se amb el sol.
La gorga no fa soroll,
el llit del riu s’ha eixugat
i campen les sargantanes
buscant quelcom per menjar.
Avui que l’ocell no hi és
ningú em vindrà a despertar
ni a desitjar-me bon dia
amb un trinar celestial.
L’arbre ha perdut un fill,
no té bressols per vetllar,
se n’ha anat un bon amic
al meu cor sempre hi viurà.
A dalt de la serralada
on vaig viure de minyó,
captivaven als meus ulls
un meravellós entorn,
amb fulls de paper d’estrassa
i algun llapis de colors,
pintava amb ma innocent
l’embolcall d’aquest món.
El mar era blau turquesa,
el blat de maragda i or,
i les muntanyes llunyanes
d’un blanc purificador.
De plata guarnia la lluna,
els núvols, nacre i plom,
i la foscor retratava
amb ditades de carbó.
Company que vens de passada
a gaudir d’aquest racó,
no embrutis amb les petjades
la innocència d’aquest lloc.
Si malmetem la natura,
no hi haurà veïns per parlar,
després dels ocells, nosaltres
haurem de mudar de llar.
Avui que l’ocell no hi és
ningú em vindrà a despertar
ni a desitjar-me bon dia
amb un trinar celestial.
L’arbre ha perdut un fill,
no té bressols per vetllar,
se n’ha anat un bon amic
al meu cor sempre hi viurà.
Writer/s: Lluís Lozano
