L'ofici i el benefici
Cada cop que he de marxar
vull que em clavis en una creu amb velcro.
Amb velcro i un filferro, per si canvio d’opinió.
Que sempre em costa molt
fer l’equipatge i dormir sol
però és tan divertit.
El rellotge de l’hotel
diu que és molt tard per poder tornar enrere
però el Guille no té són i a mi em recorda al Berenguer
que mai en tenia prou
i feia que no em sentís sol
a Zurich o a Madrid.
Però hi ha una llei no escrita
que diu que hem de resistir
i ho hem triat, ja ens avisaven
de que els nostres oficis
són plorera a mitja nit
i ansietat.
I no mentien.
La força de la costum
m’ha fet omplir per dos la cafetera,
i sé que és culpa meva, que he oblidat que tens assaig,
però hauré d’esmorzar amb el gos
i només 5 minuts pels dos
abans de marxar a Sant Feliu.
Però hi ha una llei no escrita
que diu que hem de resistir
i ho hem triat, ja ens avisaven
de que els nostres oficis són plorera a mitja nit
i ansietat.
I no mentien,
però es van deixar
que entre totes les feines
no hem pogut triar millor.
Però hi ha una llei no escrita
que diu que hem de resistir
i ho hem triat, ja ens avisaven
de que els nostres oficis
són plorera a mitja nit
i ansietat.
I no mentien
en que els nostres oficis són insomni per estrès
i maldecaps.
