La calma
Només espero, no tinc idees, no tinc plans.
Sense voler-ho faig que tot sigui com abans.
Posant el que importa en llista d’espera, fent viatges en bucle cap a la nevera,
buscant distraccions per no ratllar-me tant.
No és per la mandra, és per aquesta sensació
que em diu “no et moguis, que encara ha d’arribar el pitjor”.
Autosabotatge i caiguda lliure, no sé si això és típic de la classe mitja
o potser sóc jo que estic desanimat.
I un fil de veu, una parida,
un tros de sal a la ferida,
diga’m si us plau que això és mentida
o serà així tota la vida.
Però encara busco epifanies vitals,
en festes decadents, en pàrquings i en piscines municipals.
No em queden excuses ni ungles per mossegar.
I ara porto a la butxaca molles de pa per si un dia
em perdo buscant la calma passada l’autopista,
devorat sencer per camps de pins, garrofers i oliverars.
Writer/s: Martí Juan Batet
