La Ceguera
Que m’he cansat de patir per la pols,
estar mullat i brut no importa.
M’he tret la sorra dels ulls quan plorava.
I a la nit mirar-la com s’adorm sota la llum de la bandera.
Es fa de dia ens ho diu la ceguera
Quan em vaig despertar el llit ja estava fred,
amagat sota els coixins.
Al menjador la llum d’un sol que estava trist,
el dematí venint.
Cel blau i pur, profund i buit,
i lluny sonant el dia final pel que ha marxat.
I dedicar-li la cerimònia final
per la memòria del que ha anat més enllà.
Sentia por per afrontar,
nerviós i xop i no estava plovent allà.
Que m’he cansat de patir per la pols,
estar mullat i brut no importa.
M’he tret la sorra dels ulls quan plorava.
I a la nit mirar-la com s’adorm sota la llum de la bandera.
Es fa de dia ens ho diu la ceguera
I ja estava arribant, la zona d’Àvila amb Marina amb sentiments estranys,
Barreja de dolor amb angoixa.
I ja estava arribant la solitud que no recordo
haver sentit abans, fins i tot potser mai.
L’aire sonava a campana i pregària,
el cor i la gola em notava i callava
Vaig adonar-me’n amb els núvols mirant,
tots aquells monstres sóc jo qui se’ls fa.
Que m’he cansat de patir per la pols,
estar mullat i brut no importa.
M’he tret la sorra dels ulls quan plorava.
I a la nit mirar-la com s’adorm sota la llum de la bandera.
Es fa de dia ens ho diu la ceguera
