La ciutat de les portes sense pom
A la ciutat de les portes sense pom,
avui ha tornat a ploure.
A la ciutat on la gent ja no té por
i on per fi l’home hi descansa, rere un nom.
A la ciutat dels balconets plens de flors,
fonts, jardins i parets blanques.
Carrers estrets on només hi habita el sol
i al vespre el portal es tanca.
On no molesta el fred ni la calor.
Silenci sols.
15 de novembre hi vas fer cap,
casa teva s’omplia de gent estranya amunt i avall.
Emprenent així el teu camí final,
fins la “ciutat”...
A la ciutat de la pau i de l’enyor,
s’alcen arbres i muralles.
Estèrils creus intentant donar consol,
pels que creuen i els que en passen, tot és dol.
Ocells mostrant respecte amb el seu vol,
sens fer soroll.
Passadissos freds,
plens de cossos quiets,
esperant tornar-se pols.
A la ciutat de les portes sense pom,
m’hi passejo moltes tardes.
A una porta hi he pogut llegir el teu nom,
com un tret això em fa caure.
I entenc que el que voldries no és això... però,
tinc fred i por.
I és que quan et vinc a visitar,
com un ruc truco al fred marbre
per si tu em vols contestar.
Implorant una caduca eternitat,
dins la “ciutat”.
De tothom destí final.
T’estimo et trobo a faltar.
Writer/s: Àngel Valentí
