La gàbia més dolça
Viu a la gàbia més dolça,
fora és l’amor qui el custodia,
però allarga el braç i no hi arriba.
S’hi veu tot sol, a la vida.
Llarga agonia l’espera,
dintre se sent una fera,
viu reposant seva angoixa,
l’únic que en surt és el seu plor.
Muda la pell amb molts banys d’or
que li ressequen el rostre,
que a l’anar al llit a poqueta nit
van a poc a poc desmuntant-se.
I ell que pensava que a soles
feien falta molts diners.
I ell que pensava que a soles
feia falta molta fe.
Cadascú pres al seu regne
de veritats absolutes,
mentre custodia la gàbia amb paciència
un amor que no sempre es veu.
Writer/s: Tendur
