La llimera
Després de la guerra, la misèria;
hi ha qui només fica el dit en l’ull del caragol
abans d’organitzar la histèria,
sintonitza i s’assenta al sòl.
Tribus aborígens ballen danses;
la recepta es guarda dins de l’ull del receptor;
la pluja aplega quan es cansen,
i el déu del somni ho rega tot.
Baix la rama aguarda un any de pena;
l’astre vell s’acaba de llançar;
veu que cau, però no toca terra,
i el silenci es torna llibertat.
Premis pa’ls que tinguen tres mil coses,
i orelles de burro i un bastó
pa donar-li quan no tinga històries,
i siga el més ninot del món.
La llimera ja no dona llimes;
ara només canta una cançó
sobre aquells que abans li les collien
i es van matar entre ells per dos cabrons.
Quan, al principi, érem la llum i els estels,
nosaltres érem, som allò que ens va fer,
la nostra casa, immensitat; érem temps.
Quan, al principi, érem la llum i els estels...
Quan, al principi, érem un, érem tots,
i tots cantàvem la mateixa cançó,
navegàvem sense preocupacions.
Quan, al principi, érem un, érem tots...
Quan, al principi, en el fang i la sal,
teníem tot el que podíem somniar;
érem el cosmos, no existia cap mal.
Quan, al principi, érem el fang i la sal...
Quan, al principi, érem la llum i els estels,
nosaltres érem, som allò que ens va fer.
Quan, al principi, érem la llum i els estels,
nosaltres érem, som allò que ens va fer.
Érem la pols, i a ser la pols tornarem.
Érem la pols, i a ser la pols tornarem.
Érem la pols, i a ser la pols tornarem.
Érem la pols, i a ser la pols tornarem.
Tornarem…
