La nina
No sé si m'has pres alguna cosa,
si m'has donat una altra solitud.
No sé si m'has fet alguna cosa,
si m'has cobert d'amagatalls de llum;
que en un racó he trobat la melodia
d'aquell matí de sol i dos minuts
que es van tornar de plom
i avui són vidre,
i jo sóc una gàbia
(i jo sóc una gàbia);
un pèndol sense ritme
balancejant una ferida
d'una imatge, d'una nina
que no sap sortir.
S'amaga dins la llum i em crida
m'ha trobat dins la piscina
plena de verí,
de verí…
Bec sense saber.
Nedo sense ser.
S'esgarria la pell
en la dansa dels vidres
i dins meu dos cristalls
van creixent en l'abisme.
No sé si m'has pres alguna cosa,
si m'has donat una altra solitud.
No sé si m'has fet alguna cosa,
si m'has cobert d'amagatalls de llum;
que en un racó he trobat la melodia
d'un plor desconegut que ve de lluny,
que sona com lo cant de la reeixida:
l’oblit que no s'oblida,
l’oblit que es rebobina
damunt de la ferida
balancejant lo temps, la vida,
baix de l'aigua es cristal·litza
tot lo meu verí,
que ha congelat la llum furtiva
i ara es fon a dins la nina
dels meus ulls humits...
La nina em busca, la nina em vol,
la nina em canta, la nina es dol.
I jo la busco, i jo la vull
i jo la canto i es fa una llum...
i jo la sento en l’amagatall,
i em canta tot lo que no em diu mai,
i em fa una dona plena de llum:
és la nineta dins dels meus ulls.
I jo l’abraço i la veig plorar:
ja no s’amaga, ja no se’n va.
Writer/s: Lia Sampai
