La nit
Glaç a la pell i el meu nas tot vermell.
Llençant-vos pures rimes des del sud de Sabadell.
Me la porteu ben fluixa tu, el teu nom i el teu segell,
aviam si t’has pensat que a mi s’em cauràn els anells.
“Nai”, mamma mia qui ho diria?
Que amb tot el que he passat, malgrat la merda somriuria.
Nice, oblida’t de la melangia,
quan soni pel teu barri puja’m fort i crida: YEAAH!!
Que ho sentin les veïnes i truquin la policia,
que aquesta nit es lia, tu porta la ratafia.
Anant per la ciutat observo gats i ratpenats
i uns quants nanos empanats i és evident que van morats.
Serà casualitat que sempre ‘es junten’ els penjats?
Potser causualitat, que ho digui el jutge del jutjat.
Que dicti la sentència i em digui quina és la ciència.
La paciència s’ha acabat i comença desobediència
La nit, per un camí indefinit
La nit, per un camí indefinit.
Plena està la lluna de la llum de les deesses,
revelant tots els misteris, transformant a les princeses.
En el conte el príncep blau, realment és un babau.
Em tenia idiotitzada i ara volo com un au.
Va la meva llum a cor de puny ple de tendresa,
bala que travessa el pit i actua de tramesa.
Valenta qui s’arrisca i pisca el dol com a una presa.
Val més un instant d’amor que tota la riquesa.
Quan cau la nit al llit exhalo un crit de l’esperit
que no ha dormit i t’ha sentit, i t’ha seguit fins l’infinit.
La finestra està trencada perquè l’he tingut tancada,
i cada cop alço la veu més, i més de matinada.
Fades i fandangos i els fanals de la calçada.
Continuo caminant, tot i que estigui cansada.
Moment d’engegar-se el mai i fotre-li tres calades.
La de nits que han culminat amb la ment desendreçada.
Sabíem quan començava, però mai quan acabava.
I vam ser grans sent tant petits, i vam ser tants aquelles nits
celebrant la lluna plena i rient com descosits.
I per aquells que hem confluït, sapigueu que està tot dit.
Les que em teniu a la vora sabeu que això em surt del cor,
aquesta lletra que ara escoltes no serà cap carnestoltes,
jo sóc bruixa durant l’any, indueixo a la revolta,
no em sap greu el desengany, ja es veu que soc poca-solta.
La boira que m’envolta ja no és gens esfereïdora,
m’acompanya de l’ocàs fins a l’alba encisadora.
Ja és ben d’hora a la ciutat i jo encara sóc afora,
i visc en una dualitat, quan la penya s’incorpora.
La nit, per un camí indefinit [x4]
