La nit més llarga
En un indret llunyà volen
espurnes que travessen l'alba,
de mil colors pinten el cel
en la nit més llarga.
Amb ulls vidriosos les mire
i entre les llàgrimes negres,
amb el dit seguisc l'estela
de la trajectòria.
Sense veu cridaré
Quan l'obscuritat acabe
i isca el sol de mitjanit,
quan l'aurora boreal marxe
serà el temps de creure en mi.
Encara que intente no puc
trobar la força adequada
que m'ajude a surar damunt
les aigües tèrboles.
Sense veu cridaré
Quan l'obscuritat acabe...
Quan la desgana s'apiade de mi
i el sopor no em nuvole els sentits.
Quan l'apatia no oculte el camí
serà el moment de resistir.
Quan l'obscuritat acabe...
Writer/s: Josep Vidal
