Les misèries del meu cor
Veig carrers que s’embruten de llàgrimes
que amb sang dibuixen aquells tirans.
És la penombra de la ciutat,
on la buidor omple les ànimes.
Cauen estralls de plom, trofeus dels guanyadors.
Varen prometre un món millor.
Mentides, presons i assassinats.
Ens han tancat dins d’aquesta gàbia.
Cant a la vida plena
des de la vida buida,
i el dolor oculta les estrelles
i mai no surt la lluna.
Que em mostri, la lluna,
les dunes del teu cos,
que encengui de vida
un foc als teus llençols.
Que em mostri, la lluna,
les dunes del teu cos,
que encengui de vida
les misèries del meu cor.
Espessa pell de brau, la sang mai no s’eixuga.
Ens ofegam dins d’aquest cingle de mort.
I el foc, que ara no pot vèncer la por,
ens farà cendra i encendrà la lluita, un gran retrò.
Cant a la vida plena
des de la vida buida,
i el dolor oculta les estrelles
i mai no surt la lluna.
Que em mostri, la lluna,
les dunes del teu cos,
que encengui de vida
un foc als teus llençols.
Que em mostri, la lluna,
les dunes del teu cos,
que encengui de vida
les misèries del meu cor.
