Lluny del Corriol
Pujarem dalt dels Cims amb el Cor ben Alegre
Baixarem a les Valls quan es faci Fosc
vora l’Acollidor i Etern Foc de la Nit sempre tan Freda
Cantarem una Antiga Cançó dels nostres Antecessors
sempre hem Seguit un Camí
que Puja i s’Endinsa en la Muntanya
un Camí que ens ha Envoltat Transportant
les Arrels de la nostra Saviesa
dia rere dia Fatigats
any rere any Envellint
Sentint la Puresa i la Immensitat
de les Muntanyes que ens van Veure néixer
Perdent la Mirada dins el Foc
Buscant Respostes dins la Flama
Entonant les Cançons de l’esperança
que el nostre dèbil Cor coneix
som la raça que sempre es Pregunta
Cóm es pot Dominar el Foc
som la raça que sempre Implora
quan se Sent Davant la Mort
no sempre Pujarem dalt dels Cims
no sempre tindrem el Cor tan Alegre
no sempre podrem Tornar a les Valls
abans que es faci Fosc
no sempre podrem Encendre Foc
no sempre Combatrem la Crua Nit Freda
no sempre Recordarem les Cançons
que els nostres Antecessors van Crear
perquè la Vellesa aviat ens Envoltarà
Abraçant-nos quan vulguem Caminar
Oferint-nos d’Obrir els Ulls del Cor
i a una Passa de l’Abisme poder Expirar
la nostra Pell Caminarà cap a l’Absoluta i Freda Aridesa
el nostre Cor s’Endurirà Confonent-se amb l’Entorn que Deixarà
els nostres Ulls de Mirada Trista seran Cridats per la Ceguesa
i el Color de la nostra Combustible Ànima finalment serà el de la Mort
milers de vegades Pujàrem als Cims i Baixàrem a les Valls
i Cantàrem i Adoràrem el Foc amb Passió i sense Feblesa
però l’Existència d’Atman mai l’haguérem Conegut
si les nostres Passes sense Destí mai s’hagueren Allunyat del Corriol
