Los Puentes de Madison
Ara tenc sa mirada més gris, ses butxaques més buides, es cor més encés
es record més obtús i ses mans com abans, lo fotut és que ja no és abans
Ja no som un estel, ara som una espelma i sa vida és un vent de ponent
que me fa intermitent, necessit una mà que m’empenyi o m’apagui del tot
Segueix sent un plaer es teu dolor quan no hi ets
i me fa molt de mal estar amb tu
sa dolçor que m’amarga es cafè, es teu record
se dibuixa en foscors de colors
Ara tenc sa camisa rompuda, es gestos més durs i sa pell com de vell
no ha passat més d’un any i ja estic rovellat i he ingressat a sa tercera edat
Fins aquí hem arribat, deies tu i deia jo, esperant que no fos veritat
de traïcions i llençols, palomites, bombons i cançons que aturaven es món
I estimar sense saber estimar i rodolar
i dibuixar-te cargols en es coll
i cercar-te i trobar-te per perdre’t
una altra vegada i tornar-te a cercar.
Ara tenc es ulls plens de ses llàgrimes que tu has plorat i segueixes plorant
com un cercle perfecte de dol i de fred que s’aferra i embruta ses mans
Som tu o jo i no tu i jo i som acció i reacció i atracció i temptació i gravetat
fluctuació i direccions tan erràtiques que mos trobam sempre en es mateix punt.
Segueix sent un plaer es teu dolor quan no hi ets
i me fa molt de mal estar amb tu
sa dolçor que m’amarga es cafè, es teu record
se dibuixa en foscors de colors
I estimar sense saber estimar-te és millor
que acceptar que no t'he d'estimar
i acabar sa cançó amb sa certesa de que
encara tenc un milió
de milions de milions
de milions de paraules per tu
Com que això sembla Los puentes de Madison i
jo vull ser es teu fotógrafo sexy
i que vagis von vagis que sàpigues que
hi ha un al·lot i un senyor
i un ancià i un difunt
i una pols que t’estima de lluny
Writer/s: Lalo Garau
