Mantant el temps
Em llevo al matí quan s’aixeca la rosada.
La lluna em diu adéu, fins la nova vesprada.
El poble s’ha despertat, el flequer obre parada,
el convido a cafè, a canvi d’una ensaïmada.
Es d’hora i el dia em ve a saludar
i resta una estrella, potser s’ha extraviat.
A dalt del puig hi he arribat per bastar figues d’un arbre.
Són dolces i del coll llarg, als ocells els hi he pispades.
Des del turó veig el port, on hi jeu la meva barca.
Amb ella aniré a pescar calamars a s’ hora baixa.
La userda és segada, el vent l’ha eixugat.
Un conill s’hi afanya les seves dents a esmolar.
Després de dinar, el tallat, al vell cafè de la plaça,
on seuen els meus companys, jugant a la botifarra.
Els contemplo i em sorprenc com comenten cada carta,
el més ximple fa avions, remenant bastos i espases.
Les coses petites són les importants,
són retalls de vida que curen malalts.
Aquests carrers trepitjats s’han menjat les meves sabates
Ara camino descalç per la vora de la platja
He perdut la vanitat que de jove m’encerclava
Ara tinc felicitat amb una muda de calces.
El sol ja s’acluca de misteri envoltat
La nit torna al cau aquest cor cansat
I per la finestra sota el meu teulat
contemplo els estels que avui em vetllaran
Writer/s: Lluís Lozano
