Nadala
No tinc el tremolor del negre fred,
ni l’enyor, ni la ràbia nocturna,
i no he vist mai l’esperançada espurna
apagant-se a la llòbrega paret.
No sé la set del vi, ni el mal sopar,
ni el silenci manat, ni la cançó
emmordassada dins de la presó,
ni l’alba neguitosa que vindrà.
Desconec les angúnies del pres
apartat de la vida injustament;
i el ganivet que esmola el pensament,
mentre passa les hores sense res.
I el catre on els bons somnis fan més mal,
on recordar l’amor és quasi vil,
on no s’adorm el cansament hostil,
i l’home abandonat s’obre en canal.
Al desembre gelat plora el meu net,
com ploren tots els nens, amb la por al front,
com va plorar Jesús contra aquell món
perquè en sabia el més cruel secret.
I el pres plora també a la seva cel·la,
amb el dolor clavat a les costelles:
“adéu a les vençudes meravelles,
ja no deixa el meu viure cap estela”.
Avui l’home que dicta les sentències
va a la missa del gall amb els seus fills,
sentint-se recte, lliure de perills;
convençut que el bon Déu té preferències.
És al temple dels justos i del bé,
a punt de rebre l’hòstia consagrada;
però el nen que va néixer en el portal
fuig de l’àcida i fosca bafarada
i escolta un Parenostre presoner
per deslliurar a qui el resa del seu mal.
Writer/s: Pere Rovira, Emília Rovira Alegre
