Paràlisi
Sóc a estones
un ninot desemparat
Fixe observa calendaris
pels altres insignificants.
Maleïda inconsciència absurda
Deixa’m en pau.
Però ella em contesta: “De mi seràs esclau”.
Intento posar fre allà on fa més baixada,
Intento respirar fons allà on falta més aire,
I ho reviuré, ho pintaré,
En faré un conte enganyós i distret.
De capítols buits i repetits,
De frases curtes.
I cridaré,
Alimentaré aquesta idea perfecta
I compartiré amb ell la taula
Mentre se’n riu de mi a la cara
I jo li segueixo el joc.
Se’m repeteixen sense control,
Dolces propostes
que em van cremant el cos
Com una droga és allò que vols,
allò que sents i que difumina la resta.
I cridaré,
Alimentaré aquesta idea perfecta
I compartiré amb ell la taula
Mentre se’n riu de mi a la cara
I jo, estúpid, li segueixo el joc
Un clarobscur m’empaita,
I no puc córrer més.
Reconec el límit, m’aturo i ell em fa pres.
I em mata, i em mata, pacient.
I m’ensorra, i m’esborra la ment.
I m’imita, m’utilitza com vol
Em paralitza, quan m’observa tot sol.
Em paralitza.
