Petits esquinços
Quan l’alegria es fa carn
i t’assalta els dies grisos
amb el seu somriure blanc
que confon tots els matisos
i posa en verd el balanç
sense demanar permisos
a l’esclatant claredat
de dos cossos insubmisos
que es confien a l’atzar
entre els falsos paradisos
que ens vol vendre la ciutat.
Quan febrer regala els dons
d’una primavera encesa
que convida a confessions
sense calma i sense presa
i fem dels minuts colors
per pintar la nostra entesa
per damunt les precaucions
que ens ofereix la tristesa
dispersant arreu llavors
que convoquen a la sembra
sense urgència i sense pors.
Quan l’impuls és l’afalac
que ens fa caminar feliços
malgrat que no tinguem pla
ni tampoc motius precisos
perquè ni en busquem ni ens cal
per a practicar incisos
dins l’absurda irrealitat
feta de petits esquinços
que hem trencat amb un abraç
perduts entre els passadissos
que dibuixen la ciutat.
