Quan el gel crema
Jugant al solitari, sol, a diari. Diumenges de ressaca i bonica soledat nits de sofà i tele fins a les tantes un desert al llit, la llum clara, la foscor complicada. Pensar res en massa ni massa en res; la inèrcia és confortable i alleugera el pes; però un bes és un bes i tu cremaves i els llavis van fer oblidar tot el de més. Tan obert, tan obert, tancant el cor, tancant les cames, obrin el mocador, el sabor de saber que el sorprenent està pels voltants després de tants i abans de cap. Ni un minut més sense perdre el cap, sense un arrap, sense un qui sap ens vam follar l’amor en rap. Ens vam trencar per els racons cent hores sense pantalons, cançons més sons, suor, llàgrima viva, intercanviar saliva, essa o ene i aaah!!! Recorde més... carícies i carícies i callarem moltes... Hi havia molta pólvora i la traca va esclatar: bombes, masclets, palmeres, voladors, es van trobar els cossos i les ments i es van formar castells multicolor. I a mi que tu me tingues que vindre a explicar que l’aigua ja no mulla, que el gel pot cremar que no era ni el principi allà on vaig arribar que el clímax màxim ni el podia somiar.
Com cremava allò a les nits per Castelló. Com cremaves tu com cremava jo. Foc impossible d’aturar si té darrere una ventisca impossible calmar la set amb birra i vi; anar a currar a les set del matí cridant Visca! Somriure sense motiu i algú somriu. Volaven organismes, flotaven onanismes, puritanisme i pudor enterràvem en aquell fossar. Volaven cossos volaven cocos volíem més sort, ja saps que la sort és capritxosa... Ara... i a mi que tu me tingues que vindre a explicar que l’aigua ja no mulla, que el gel pot cremar que no era ni el principi allà on vaig arribar que el clímax.
