Rap en RIP
Ella té fa sentir especial i saps que li ho donaria tot a qualsevol cosí.
Estil afísic, estic tísic, fuck crisis, tancs i míssils pa’ tantíssims inhibits.
Pals típics pobres i rics.
Jo oferte rap com una sèrie de mi.
Podria eixir en Netflix.
No vendre’s per un sou fix. Pics i baixes.
Tot segueix igual però veig canviar el paisatge.
És ostentar edificar lo salvatge i no trobe normal que
no sapiem ser feliços.
Cosí vivim donant-nos permisos, premisses.
Ni sé ni vull saber és el discurs que ofereixen,
mentre lo que pixen no caiga als seus pisos.
El gos domesticat està content en piensos però en el fondo
ànsia ser lliure.
Si tu te trenques els ous per mi, cosí, jo me trencaré el pit!
El rap està en RIP, el talent està nyigat al tàctic, no pot rendir en terra el nàutic.
Després de cada tema un nou tic, un pou d’escrits, un poc menos de pose en el distrit.
El barri ofegat en xarcos de whisky.
Menejant el capital com en el Risk, ofenent al teu rap des del meu disc, no se veu eixa merda per on visc i els cantons no són cantons si no oloren a pis.
El més tonto fa rellotges o pilla un llapis, no hi ha forma de saber si coincideix lo que sent en lo que diuen els seus llavis, pa acabar confiant i palmant com Stanis.
Els diners fora lo més prompte possible del compte d’estalvis, hi ha que intentar optimitzar espais hàbils, aprendre dels savis, fondre els símils, és impossible aplegar a un únic concili.
Mos cansem per res portem la bateria dels mòbils.
Mirem les derrotes en un Samsung panoràmic.
No els votes però manen: McDonald’s i Sony, els bancs i els maçons.
Blancs i negres sotmesos a la pressió dels UFO’s.
Expose en orgull els motius dels meus actes com txetxens contra russos, i intente no entrar al trap quan sé que vaig a perdre els polsos.
Busquem lo que no anem a tindre com xiquets en il·lusió, i és que són ja molts lustros veient el vostre rostre feliç, veient el monstre com vos ix, excitant els meus lòbuls en cànnabis.
El poble demana més policia a cada accident de tràfic, jo ofertant rap clàssic, pals pocs que estan a cada avís. Constituïts des d’antes de les Corts de Cadis, vull veure més Lluïsos en els carrers de París.
L’esquerra no és soles la teoria del compromís, se follem a la llibertat de pas a cada bis a bis, però la condemna per terrorisme no prescriu ací.
I els meus somnis mai van ser aplegar a ser ric, ni un peonet que riu a la cara de la veu del castic, que va de l’hospital a la presó, d’este bar al bar d’enfront.
Jo recorde d’on vinc allà on pare i qui me coneix sap com sóc i en això me quede.
Writer/s: Suret, EdwBeats
